Metgessa, dona, mare i filla: He sobreviscut

La feminització de la professió mèdica és una realitat. Les xifres així ho demostren: les dones representen el 50,4% del col·lectiu a Catalunya. Però, quantes d’elles poden assumir càrrecs de més responsabilitat sense haver de renunciar a algun altre aspecte de la seva vida, com ara la maternitat? Tot i haver assolit moltes fites, les dones encara troben traves que els hi dificulten la conciliació laboral, familiar i personal. Com superar-les? Cinc metgesses ens van explicar a la 16 Jornada d’Estiu de la Professió Mèdica com aconsegueixen exercir amb èxit el seu rol com a professionals, mares, filles i dones.

Com compagino la maternitat?

Montserrat Garcia és metgessa de família. Després de diversos contractes eventuals, va aconseguir plaça l’any 2007 a Manresa i des de llavors treballa a l’EAP Plaça Catalunya. Està casada i té quatre fills de 10, 7 i 4 anys. Els més petits són bessons. Com ho aconsegueix? Va demanar reducció de jornada d’un terç i es va flexibilitzar l’horari: entra a treballar a les 9.30h per poder portar als nens a l’escola i surt a les 17.00h. Fa guàrdies nocturnes i pot canviar de forma puntual el seu torn per poder cobrir els dies de lliure elecció en què els nens no van a l’escola. A més, compta amb l’ajuda dels seus pares i de la família. Per desconnectar, un dia a la setmana fa ball amb el seu home i sopa amb les seves amigues.

El cas de Iolanda Jordan és molt similar a l’anterior: ella és pediatra, també està casada, té tres fills adolescents i des del 2002 és adjunta a la UCIP de l’Hospital Sant Joan de Déu. A més, l’any 2004 es va doctorar en Pediatria i combina l’assistència amb la docència i la recerca. Quan va tenir el segon fill va demanar una reducció de jornada i la reacció dels seus caps va ser de “sorpresa”. La raó, segons Iolanda, és que “no està ben vist”. Tot i així, ho va fer. Avui en dia, com concilia la seva faceta professional amb la personal? Té una borsa d’hores que li permet cobrir “imprevistos”, com ara malalties dels nens, reunions a l’escola, etc; dorm poc, ha renunciat a “coses secundàries” i també compta amb el suport dels seus pares. A més, la seva parella també té una reducció de jornada.

Àngels Escorsell és especialista en Aparell Digestiu a l’Hospital Clínic de Barcelona i durant més de 12 anys ha estat “l’única dona en un servei de 18 adjunts”. Està casada i té tres fills, tot i que, com ella mateixa diu, “un d’ells val per 10”. El motiu és que pateix una discapacitat intel·lectual. A la feina, Àngels ha trobat caps i companys empàtics, però també d’altres amb actituds commiseratives. Fins i tot, ha patit “microagressions” per voler continuar amb la seva projecció professional. Llança dues propostes: que els cuidadors de persones amb discapacitat tinguin dret a absentar-se del lloc de treball per assistir a les reunions o visites on hagin estat convocats i que es garanteixin les polítiques de suport econòmic a familiars de persones amb discapacitat per protegir del burn-out els metges i metgesses responsables de la seva cura.

 I la cura dels pares?

A més dels fills, moltes vegades també s’ha de tenir cura dels pares. És el cas d’Elvira Bisbe, anestesiòloga a l’Hospital del Mar i vicepresidenta del CoMB des de l’any 2014. És la gran de set germans i l’única metgessa de la família, dos factors que l’han marcat en la cura del seu pare, diagnosticat d’una demència que en els darrers anys el va fer dependent gairebé per complet. La voluntat de la seva mare va ser que estigués a casa, així que, gràcies al suport i organització de tota la família, el seu pare va poder estar-s’hi fins als seus últims dies. Els dos aspectes clau de l’Elvira per conciliar: compartimentar de forma molt estricta la parcel·la de la feina de la família i mantenir un espai propi, que en el seu cas, li dóna la música.

 I la meva carrera professional?

Què passa amb el desenvolupament professional d’un mateix quan es pren la decisió de seguir la parella? Elena O’Callaghan ha viscut aquesta situació. Quan va acabar la carrera, al seu nuvi li van oferir fer un training al Japó. El que en principi era una estada d’un any i mig, va durar cinc anys. En aquest temps, l’Elena va aprendre japonès i va fer un fellowship a la Universitat de Showa, on va començar netejant endoscopis. Després va tornar a Barcelona, a l’Hospital General de Catalunya i va tenir als seus dos fills. Quan el petit tenia un any, van traslladar al seu marit a Lisboa i allí va començar a preparar-se l’especialització. Al cap de sis mesos, van tornar a marxar, ara a Madrid. Elena va iniciar el MIR i 24 hores abans de triar especialitat, li van anunciar al seu marit que tornava a Barcelona. De nou aquí, va fer el MIR en Aparell Digestiu a l’Hospital del Mar. Avui dia, treballa a l’Hospital General de Catalunya com a digestòloga, especialitzada en endoscòpies. “El meu currículum no té ni cap ni peus, és un currículum per amor al meu marit i a la meva professió”, explica Elena, que també afegeix que “s’han d’agafar totes les oportunitats que et dóna la vida” i que “totes les experiències et deixen un pòsit que et converteix en un metge complet”.

Totes cinc tenen experiències vitals molt properes i que reflecteixen la realitat de moltíssimes dones que lluiten dia a dia per construir un camí propi on totes les seves facetes tinguin cabuda.